En general quan es vol expressar de quina manera es desenvolupa una acció es fa per mitjà d'adverbis. Per exemple:

La veïna del tercer puja les escales lentament.
El secretari ho ha redactat força bé.
Anirem directament a casa sense aturar-nos.

Així, les paraules lentament, bé i directament són adverbis de manera.

Hi ha un conjunt d'adjectius que es fan servir com a adverbis. Acostumen a aparèixer amb verbs relacionats amb l'acte de parla (cantar, dir, parlar, recitar...), amb verbs de moviment (anar, caminar, saltar, volar...), amb alguns verbs d'acció (llançar, trepitjar, colpejar, tirar...), amb alguns verbs que fan referència a un efecte perceptible (tocar, xiular, guixar, pudir, etc.), i amb verbs meteorològics (nevar, ploure...). Aquests adjectius, quan s'utilitzen adverbialment, a més de ser invariables, solen ser curts i d'ús habitual. Per exemple:

alt: La Maria salta alt
baix: En Carles parla baix perquè no vol que els nens es despertin
clar: La Cinta parla clar i no té pèls a la llengua
diferent: Actua diferent de tothom
fi: Aquest joier treballa fi
fluix: Canta fluix perquè no la sentin
fondo: Si no respires fondo t'ofegaràs
just: Passen just amb el que tenen
ràpid: La Jana parla ràpid i no l'entenc
recte: Va seguir recte i va desaparèixer entre la boira
sa: Per viure bé cal menjar sa
seguit: Tota la tarda que plou seguit

D'altres sovint formen part d'expressions lexicalitzades: costar car (sentit figurat), filar prim, jugar net o jugar brut, mirar prim, mirar fix, pagar car (sentit figurat), saber greu, tirar curt o tirar llarg, etc.

Cal evitar expressions com jugar dur i treballar dur, que es poden canviar per jugar fort i treballar molt, respectivament.

També cal evitar l'ús adverbial d'adjectius més llargs no lexicalitzats, és a dir, que no han quedat fixats per usos estereotipats. En aquests casos convé utilitzar l'adverbi corresponent. Per exemple: